Durant i després de la conferència de Fernando Hernández el meu cap no va deixar de donar voltes a diverses idees.
Una d’elles és el fet que tendim a veure en les imatges allò que veiem de nosaltres mateixos. És a dir, inconscientment projectem els nostres valors culturals, creences i fets de la nostra experiència en les imatges que visualitzem.
Quan analitzem o interpretem una imatge ens basem ens els nostres coneixements previs arrelats en una cultura determinada, la nostra. La manera de contemplar les imatges està, per tant, lligada a la nostra manera de pensar i d’actuar (però és realment la nostra?).
És per això, que cal treballar per veure més enllà i ser crític.
Una altre d’aquestes idees és el gran poder dels mitjans de comunicació els quals construeixen la realitat. Totes les imatges estan produïdes i manipulades, previstes d’un significat i d’una intenció. A més, les nostres dades sobre éssers, objectes i esdeveniments ens són condicionades a través d’imatges. És per això que, tot i que produeixen efectes diversos en cada subjecte despertant-nos diferents sentits i suggerint-nos histories variades i canviants, ens imposen els valors específics del nostre actual sistema capitalista a part de mostrar-nos realitats segmentades.
Considero crucial que ens formem i formem a les generacions que ens segueixen en cultura visual, ja que realment marca les nostres vides i, per tan, el curs del desenvolupament humà.
domingo, 29 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
Diuen que "A falta de pan, buenas son tortas"
Les il·lustracions, per poc aconseguides i ben trobades que siguin en segons quin editorial i per escasses i puntuals que es tornin conforme anem pujant de cicle, amenitzen els paràgrafs teòrics però a més realitzen una tasca molt més important.
I és que sota el meu punt de vista són imprescindibles pel nostre aprenentatge directe i indirecte acadèmic, ja que al realitzar la majoria de classes magistrals, els nens necessiten el joc i un dels papers que considero de moltes d’aquestes imatges és que donen vida i color als llibres que més hem d’obrir durat l’any. Per aquest motiu obren la possibilitat d’imaginar, de viatjar, d’identificar-te amb un personatge, de jugar a aprendre si la il·lustració s’ajusta a la teva interpretació, o bé si pel contrari et desperta altres perspectives que ampliaran el teu sentit crític... A vegades simplement t’aportaran una distensió de la ment quant la corba d’atenció va baixant en picat, un mecanisme de defensa totalment imprescindible degut als horaris escolars.
Per tant, m’agradaria concloure la meva reflexió opinant que a part de les múltiples funcions instructives de les imatges en els llibres de text, en descobreixo moltes més a partir de la meva experiència educativa que són iguals d’importants per l’enriquiment personal de l’estudiant.
I és que sota el meu punt de vista són imprescindibles pel nostre aprenentatge directe i indirecte acadèmic, ja que al realitzar la majoria de classes magistrals, els nens necessiten el joc i un dels papers que considero de moltes d’aquestes imatges és que donen vida i color als llibres que més hem d’obrir durat l’any. Per aquest motiu obren la possibilitat d’imaginar, de viatjar, d’identificar-te amb un personatge, de jugar a aprendre si la il·lustració s’ajusta a la teva interpretació, o bé si pel contrari et desperta altres perspectives que ampliaran el teu sentit crític... A vegades simplement t’aportaran una distensió de la ment quant la corba d’atenció va baixant en picat, un mecanisme de defensa totalment imprescindible degut als horaris escolars.
Per tant, m’agradaria concloure la meva reflexió opinant que a part de les múltiples funcions instructives de les imatges en els llibres de text, en descobreixo moltes més a partir de la meva experiència educativa que són iguals d’importants per l’enriquiment personal de l’estudiant.
domingo, 8 de marzo de 2009
bones o dolentes, la resposta està en l'ús
Ahir vaig atrapar un documental per la televisió que hem va impactar moltíssim. Es tractava d'una investigació sobre la força dels mitjans de comunicació per manipular les nostres maneres de pensar i actuar des de que naixem basant-se el l'aspecte del culte als cos, un tipus de cos idealitzat que ni tan sols existeix o existiria si no fos produït per la tecnologia a la mercè de la nostra imaginació autodestructiva dirigida pel sistema capitalista.
No el vaig veure del tot, només la part en que feia referència al gran invent de Photoshop que s’usa per transformar el més destacat tret d'identitat que no encaixi amb el cànon idealitzat i irreal de bellesa que regeix a l'actualitat en la característica més seductora i glamurosa de l'ordre del dia a partir de moure el ratolí de l’ordenador, pitjar quatre tecles i canviar els tons de les imatges. La segona part que vaig poder veure del programa televisiu es centrava en el gran negoci de la cirurgia estètica, que arriba ja al seu grau màxim degut a la situació social de perversió i desajust.
Pel que fa a les seqüències que tractaven del poder de Photoshop, la periodista anava a visitar diverses empreses de revistes bàsicament destinades al públic femení com la “Cosmopolitan” que afirmaven que absolutament totes les imatges són en gran part retocades per aquest programa. Aleshores una es qüestiona per què aquestes il·lustracions afecten l'autoestima (com s'ha comprovat en estudis) i augmenten la insatisfacció personal de la gran majoria de consumidores d'aquestes revistes si sabem perfectament que fins hi tot les models són retocades amb mitjans informàtics i no es possible que hi hagin persones amb tals característiques naturals. Per què ens deixem enganyar per l'imperatiu tecnològic i pensem que a través de la tecnologia podrem resoldre una sèrie de conflictes que provenen de molt més lluny que el simple culte per la imatge personal.
La meva resposta és que hem estat educats i tanmateix manipulats per aspirar sempre a ser allò que no pot ser, per voler tenir el que mai podrem tenir, per sentir-nos permanentment insatisfets per així no acabar de saciar mai les nostres ànsies de millora i restar permanentment dependents de les novetats que ens conduiran a la autorealització, de allò que aparentment podrà calmar els nostres desigs. És així com l'estat i les empreses ens tenen a totes i a tots ben controlats i dominats perquè visquem a la seva disposició portant-nos conseqüentment, amb el nostre consentiment, a patologies irracionals.
El problema no està aleshores en aquestes innovacions tecnològiques -tot i que sense elles (tant les organitzatives, simbòliques, artefactuals com biotecnològiques) no seria tan fàcil causar aquestes respostes- sinó que el conflicte es troba en la nostra societat. És per això que cal que ens replantegem moltes qüestions i que a partir de la reflexió, adquirim l’esperit crític i la força suficient per canviar aquestes concepcions arrelades des d’aquest segle que ens porta tan accelerats que no ens deixa temps per parar-nos a pensar qui som, on volem anar i quina és la nostra meta a la societat. Per últim, concloc aquesta crítica fent una crida al replantejament personal, social i educatiu.
Exemple dels efectes visuals del photoshop (els psicològics estàn a les nostres mans):
No el vaig veure del tot, només la part en que feia referència al gran invent de Photoshop que s’usa per transformar el més destacat tret d'identitat que no encaixi amb el cànon idealitzat i irreal de bellesa que regeix a l'actualitat en la característica més seductora i glamurosa de l'ordre del dia a partir de moure el ratolí de l’ordenador, pitjar quatre tecles i canviar els tons de les imatges. La segona part que vaig poder veure del programa televisiu es centrava en el gran negoci de la cirurgia estètica, que arriba ja al seu grau màxim degut a la situació social de perversió i desajust.
Pel que fa a les seqüències que tractaven del poder de Photoshop, la periodista anava a visitar diverses empreses de revistes bàsicament destinades al públic femení com la “Cosmopolitan” que afirmaven que absolutament totes les imatges són en gran part retocades per aquest programa. Aleshores una es qüestiona per què aquestes il·lustracions afecten l'autoestima (com s'ha comprovat en estudis) i augmenten la insatisfacció personal de la gran majoria de consumidores d'aquestes revistes si sabem perfectament que fins hi tot les models són retocades amb mitjans informàtics i no es possible que hi hagin persones amb tals característiques naturals. Per què ens deixem enganyar per l'imperatiu tecnològic i pensem que a través de la tecnologia podrem resoldre una sèrie de conflictes que provenen de molt més lluny que el simple culte per la imatge personal.
La meva resposta és que hem estat educats i tanmateix manipulats per aspirar sempre a ser allò que no pot ser, per voler tenir el que mai podrem tenir, per sentir-nos permanentment insatisfets per així no acabar de saciar mai les nostres ànsies de millora i restar permanentment dependents de les novetats que ens conduiran a la autorealització, de allò que aparentment podrà calmar els nostres desigs. És així com l'estat i les empreses ens tenen a totes i a tots ben controlats i dominats perquè visquem a la seva disposició portant-nos conseqüentment, amb el nostre consentiment, a patologies irracionals.
El problema no està aleshores en aquestes innovacions tecnològiques -tot i que sense elles (tant les organitzatives, simbòliques, artefactuals com biotecnològiques) no seria tan fàcil causar aquestes respostes- sinó que el conflicte es troba en la nostra societat. És per això que cal que ens replantegem moltes qüestions i que a partir de la reflexió, adquirim l’esperit crític i la força suficient per canviar aquestes concepcions arrelades des d’aquest segle que ens porta tan accelerats que no ens deixa temps per parar-nos a pensar qui som, on volem anar i quina és la nostra meta a la societat. Per últim, concloc aquesta crítica fent una crida al replantejament personal, social i educatiu.
Exemple dels efectes visuals del photoshop (els psicològics estàn a les nostres mans):
jueves, 5 de marzo de 2009
El film com a recurs educatiu?
Durant el meu recorregut acadèmic en les etapes d’educació primària, secundària i batxillerat, els materials audiovisuals no han estat un mitjà gaire usat, i quan ho han estat ha sigut de mala manera i “perquè no sigui dit... “.
No obstant, em va marcar força una experiència educativa duta a terme amb una càmera de filmar en la que cada alumne havíem de sortir en una taula, posar-se al paper d’un presentador de telenotícies i ser gravat mentre llegies una de les noticies que prèviament ens havíem preparat. Posteriorment, aquest vídeo era passat a la classe i entre tots els alumnes criticàvem i valoràvem als companys en la seva lectura i representació.
Graciés al mitjà audiovisual tots vam aprendre moltíssim de les formes d’expressar-nos, dels trets a millorar en la nostra comunicació, de l’acceptació de les opinions i l’autocrítica constructiva, entre d’altres.
Tot així em cal dir que la meva relació educativa fins arribar a la universitat amb aquests materials ha estat bàsicament la visualització de pel·lícules en anglès subtitulades al castellà. Una activitat que crec que assolia poc el seu objectiu d’aprendre a escoltar i interpretar la llengua anglesa, però sí que va fer augmentar la meva rapidesa en descodificar i interpretar la castellana (llei de supervivència si volia seguir el fil del film...). Per altra banda, els alumnes enteníem els dies que tocava aquesta activitat com una manera de passar el temps i aquestes classes ens servien per desconnectar de l’estressant jornada laboral, fet que no ens anava gens malament.
Enllaçant les meves reflexions amb el text La Tecnología Educativa: conceptos, aportaciones y límites de Joana Mª Sancho m’agradaria afegir a una raó més per les qual no s’usen gairebé mai pel·lícules a les aules. Penso que, tot i que segur que es trobaria un film adequat per passar en molts punts del currículum, sovint es prefereix impartir temari per poder-lo acabar a final de curs i que doni temps a explicar tota aquella teoria i coneixements que està previst embotir als alumnes en cada curs. Així, es pren com una pèrdua de temps totes aquelles activitats que emprin unes hores que podrien ser destinades a continuar el contingut teòric.
No obstant, em va marcar força una experiència educativa duta a terme amb una càmera de filmar en la que cada alumne havíem de sortir en una taula, posar-se al paper d’un presentador de telenotícies i ser gravat mentre llegies una de les noticies que prèviament ens havíem preparat. Posteriorment, aquest vídeo era passat a la classe i entre tots els alumnes criticàvem i valoràvem als companys en la seva lectura i representació.
Graciés al mitjà audiovisual tots vam aprendre moltíssim de les formes d’expressar-nos, dels trets a millorar en la nostra comunicació, de l’acceptació de les opinions i l’autocrítica constructiva, entre d’altres.
Tot així em cal dir que la meva relació educativa fins arribar a la universitat amb aquests materials ha estat bàsicament la visualització de pel·lícules en anglès subtitulades al castellà. Una activitat que crec que assolia poc el seu objectiu d’aprendre a escoltar i interpretar la llengua anglesa, però sí que va fer augmentar la meva rapidesa en descodificar i interpretar la castellana (llei de supervivència si volia seguir el fil del film...). Per altra banda, els alumnes enteníem els dies que tocava aquesta activitat com una manera de passar el temps i aquestes classes ens servien per desconnectar de l’estressant jornada laboral, fet que no ens anava gens malament.
Enllaçant les meves reflexions amb el text La Tecnología Educativa: conceptos, aportaciones y límites de Joana Mª Sancho m’agradaria afegir a una raó més per les qual no s’usen gairebé mai pel·lícules a les aules. Penso que, tot i que segur que es trobaria un film adequat per passar en molts punts del currículum, sovint es prefereix impartir temari per poder-lo acabar a final de curs i que doni temps a explicar tota aquella teoria i coneixements que està previst embotir als alumnes en cada curs. Així, es pren com una pèrdua de temps totes aquelles activitats que emprin unes hores que podrien ser destinades a continuar el contingut teòric.
martes, 3 de marzo de 2009
Primeres impresions
M’agradaria obrir el meu blog expressant el meu canvi de pensament a positiu cap a aquesta assignatura, ja que quan m’hi vaig matricular la meva actitud era de rebuig potser per desconeixement o potser per por als continguts, o fins i tot una mescla d’aquests dos factors.
No obstant, des de la primera sessió, el meu concepte ha canviat cap a un enfocament molt més positiu i la meva motivació i expectatives van augmentant dia a dia.
Aquest fet té molt a veure amb la metodologia de les classes les quals resulten molt amenes i interessants i gens pesades, tot i durar tantes hores seguides, perquè et passen volant.
El bon ambient distens que es respira a l’aula hi juga un gran paper i aquest és degut a la manera de conduir la classe dels professors que et fa sentir un membre actiu i important per a la resta i no un cos sobre una cadira amb un numero adjudicat en un carnet com passa en la majoria de assignatures.
El fet de presentar-nos davant la resta de companys amb els nostres interessos personals extra- acadèmics, el tracte personal a l’hora de rebre ajuda per part dels docents, que el mestre et cridi pel teu nom en les intervencions, els debats on es respecten totes les opinions i tant interessants que hi segueixes pensant fora de la classe...
En fi, per avui ja ni ha prou que estic massa il·lusionada amb l’assignatura i sembla que vulgui fer la pilota. Però realment, espero que no canviïn las meves ganes i les meves bones perspectives cap a l’assignatura de Tecnologia Educativa.
No obstant, des de la primera sessió, el meu concepte ha canviat cap a un enfocament molt més positiu i la meva motivació i expectatives van augmentant dia a dia.
Aquest fet té molt a veure amb la metodologia de les classes les quals resulten molt amenes i interessants i gens pesades, tot i durar tantes hores seguides, perquè et passen volant.
El bon ambient distens que es respira a l’aula hi juga un gran paper i aquest és degut a la manera de conduir la classe dels professors que et fa sentir un membre actiu i important per a la resta i no un cos sobre una cadira amb un numero adjudicat en un carnet com passa en la majoria de assignatures.
El fet de presentar-nos davant la resta de companys amb els nostres interessos personals extra- acadèmics, el tracte personal a l’hora de rebre ajuda per part dels docents, que el mestre et cridi pel teu nom en les intervencions, els debats on es respecten totes les opinions i tant interessants que hi segueixes pensant fora de la classe...
En fi, per avui ja ni ha prou que estic massa il·lusionada amb l’assignatura i sembla que vulgui fer la pilota. Però realment, espero que no canviïn las meves ganes i les meves bones perspectives cap a l’assignatura de Tecnologia Educativa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
